Una rumba, dues rumbes, tres rumbes... Quantes rumbes? Cubana? Nord-americana? Congolesa? Gitana?
Entre tots els usos de la paraula rumba aquest llibre n’ha triat un: la rumba dels gitanos de Catalunya. Des de temps immemorials, els gitanos han fet de músics professionals, capaços de tocar a l’estil dels paios del seu país o d’altres llocs. Hem d’entendre que això representa la part visible d’un iceberg cultural, la superfície d’un hàbit antiquíssim. L’ensenyament de la combinació de ritmes o polirítmia, pròpia del flamenc, des de la infància, de pares a fills, és un eix de la identitat gitana. A partir d’aquest coneixement, els gitanos de Catalunya han mirat cap a Amèrica: Cuba, Puerto Rico i Nova York oferien escenaris nous. La rumba va néixer en el punt de trobada entre la tradició gitana i les músiques de fora. Però tot això seguia unes regles. La transformació de les novetats es feia des del filtre o la marca gitana. Els gitanos han estat indiscutiblement imitadors, i tanmateix són inimitables.