De llindar en llindar (1955) va suposar la consagració definitiva del poeta, després de Cascall i memòria (1953) i del seu poema més famós i polèmic; la «Fuga de mort». Tenim a les mans un llibre frontissa, situat entre la revulsió i la densitat del primer recull, i l’abstracció despullada i la reflexivitat de Reixes de llengua (1959). Però alhora hi tenim un llibre combatiu; no només pel seu enfondiment en allò que es defugia o se silenciava —els camps d’extermini, l’antisemitisme persistent i les responsabilitats dels poetes i dels filòsofs en l’esdeveniment, així com de l’Església i de la població alemanya—, sinó també per les rèpliques que Celan adreça aquí a tots els fronts: la filosofia de Heidegger, la crítica cultural d’Adorno i les acusacions de plagi de Claire Goll. Tot i que el llibre és dedicat a la seva dona Gisèle, és impossible no veure també en alguns poemes l’obsessió per un diàleg mantingut amb la poeta austríaca Ingeborg Bachmann.
