Premi Prudenci Bertrana
«Aquest llibre és un instrument construït amb amor i afinat amb precisió. És impossible deixar d’escoltar-lo fins que no en ressona la darrera nota». Gerard Quintana
«Una novel·la sobre l’ofici invisible d’escoltar la matèria. Quan la fusta troba la seva veu entre les mans del lutier, també desperta la nostra». Montse Barderi
La Carlota sap que cada arbre amaga una història. I que cada instrument neix d’un sacrifici.
Lutier de vocació, als setanta anys s’enfronta a la decisió més difícil de la seva vida: tallar un avet roig de més de cinc-cents anys per construir el millor violoncel que mai hauria pogut imaginar o deixar-lo créixer perquè un altre lutier, cinquanta anys després, en faci un instrument encara més extraordinari.
Mentre intenta decidir quin és el camí correcte, el passat torna amb tota la seva força i la condueix fins a la història de la seva família, una nissaga de lutiers marcada per l’amor a l’ofici, els silencis i les ferides que travessen les generacions.
Fer cantar els arbres és una novel·la emocionant sobre el pas del temps, la memòria, la bellesa de la imperfecció i el poder de l’art per donar sentit a la vida. Amb una protagonista inoblidable i una veu plena de sensibilitat, Jordi Campoy Boada signa una història que acompanya el lector molt després de l’última pàgina.
«La meva mare va morir per culpa d’un tros de fusta.
Potser per això sempre he tingut una relació particular amb aquest material. Robust i tendre, viu i mort alhora, absorbeix i escup l’aigua a parts iguals, cristal·litza amb els anys i resta immòbil en aparença però està en canvi constant.
Les vetes segueixen el seu curs, unes aigües boniques i tossudes, forjades amb la paciència del temps. Com moltes coses a la vida, les vetes fan un camí que no es pot canviar però que confereix a cada instrument un so genuí».
«Aquest llibre és un instrument construït amb amor i afinat amb precisió. És impossible deixar d’escoltar-lo fins que no en ressona la darrera nota». Gerard Quintana
«Una novel·la sobre l’ofici invisible d’escoltar la matèria. Quan la fusta troba la seva veu entre les mans del lutier, també desperta la nostra». Montse Barderi
