Cap altra cançó catalana s’ha difós durant segles amb tantes implicacions simbòliques i emocionals com El cant dels ocells. Segons el moment i el lloc, es transforma de nadala alegre en cant d’exili, melodia de dol, reivindicació política o crit de pau. Totes aquestes facetes ens fan viatjar per la Venècia del segle XVII, l’Empordà del XIX, l’Europa de la Segona Guerra Mundial i la Barcelona olímpica. Tot i que s’associa a Pau Casals, el camí ve de lluny: de les sardanes de Pep Ventura a partitures de Millet, Morera i Pahissa, i veus com les de Barrientos o Llach. L’obra ens guiarà pel Royal Albert Hall, la Casa Blanca i l’Estadi Olímpic. La crònica dels fets s’articula amb els valors simbòlics, on la música es transmuta en emocions privades i basteix la nostra memòria més fonda. Un exemple excepcional que té molt a veure amb tots nosaltres.
